Una història d'amor I Ironia Fora De Lloc

QUAN COMENÇA EL MÓN , hi havia un lloc per a tot al cor humà, i cada cosa estava al seu lloc. Això significava que mai, mai hagués de buscar res. La qual cosa sona molt convenient, i això és exactament el que era. Horrorosament. Convenient. En aquest impecable ordre de coses, tot va passar en un calendari. Serendipity, per exemple, va aconseguir la franja de les 2 de la tarda els dimarts a la tarda (la qual cosa significava, per descomptat, que la humanitat invariablement s'hi dormia). Tot sota el sol era fiable i notablement tediós.

La gent aviat va començar a idear petits jocs per a ells mateixos per fer les coses més interessants. Amb aquesta finalitat, van desterrar l'amor a les selves tropicals i van posar la felicitat dalt d'una muntanya escarpada. Van deixar la satisfacció al mig del mar i van enterrar la realització en algun lloc del desert. També van idear elaborades disfresses de màscares sobre màscares, fins que ningú ja no estava del tot segur de qui eren realment.

Tota aquesta activitat va donar lloc a un gènere d'escriptors, que van començar a escriure de manera prolífica sobre com descobrir-se. També van idear una dubtosa sèrie de dreceres de 10 passos cap a l'amor veritable, el propòsit, la il·luminació i similars. Alguns d'ells sabien realment de què parlaven, però la majoria s'ho van inventar a mesura que avançaven. Això va provocar, com és d'esperar, molts mil·lennis de malentesos, múltiples persecucions d'oques salvatges i confusió generalitzada.

Mentrestant, l'amor es va sentir sol a la selva tropical i la felicitat patia vertigen al cim de la muntanya. La satisfacció mai va trobar les seves potes de mar i la satisfacció es va fer claustrofòbica sota terra. Així que tots van tornar a casa un dia, furtivament i sense anunciar-se. Amb les seves claus de recanvi s'endinsen de nou a les cambres del cor humà, ocupant la seva antiga residència amb dolços sospirs d'alleujament. El seu retorn, però, va passar desapercebut. Cada persona, en aquest moment, estava consumida amb la seva pròpia recerca. Estaven llaurant per les selves tropicals, escalant serralades, dirigint expedicions de submarinisme en aigües profundes i fent caravanes pels deserts a la recerca del que ja havia tornat a casa. Va ser en aquest moment quan la ironia va entrar al món.

Molt aviat la tecnologia va començar a servir com a substitut de tot allò que era difícil de trobar. Quan no es podia localitzar el significat, la humanitat es consolava amb meravelles com el GPS. Sempre es podria confiar en poder arribar al centre comercial més proper. Els missatges de text i els tuits van començar a substituir la conversa i la comunió. Qui va tenir temps, de totes maneres, per a més d'una mida de bytes de relació i realitat? La gent que buscava respostes a les grans preguntes de la vida va començar a recórrer cada cop més a Google (que, cal admetre, de mitjana, tenia una taxa de resposta més ràpida que Déu).

I així van passar els anys, com onada rere onada. La vida de les persones es va fer més gran, més brillant, més ràpida, més forta. I va aparèixer al mercat un nombre insondable de sabors de gelats. No obstant això, sota el ritme frenètic, l'exterior brillant i la disponibilitat de tot aquell gelat, la gent estava més esgotada, espantada i sola que mai no ho havia estat des dels albors de la història. I de tant en tant, un d'ells es cansava tant de tota la farsa que recorreven a mesures dràstiques. Van tancar els seus mòbils i es van apartar de la pantalla. Van deixar de parlar, de tuitejar, de comprar i de buscar i van caure de sobte i dolçament a la pell de la seva pell i al cor del seu cor.

En aquest moment l'amor s'acostaria a saludar-los amb una abraçada, la felicitat es posava a la tetera per prendre una tassa de te, la satisfacció tendiria a la llar de foc i la plenitud començava a cantar.