El món Anhela més Poetes Del Dia a Dia

Mirant el món, el meu cor es trenca en els espais on el silenci s'ha fet massa pesat. Perdura en les pauses entre desconeguts que ja no es veuen, en comunitats que abans van prosperar amb la connexió, però que ara es troben fracturades. Els ponts que vam deixar de construir, l'empatia que vam canviar per l'eficiència, aquestes absències ens pesen a tots. Ho veig en els ulls avorrits dels nens, els somnis abans brillants dels quals ara lluiten amb un món que mesura el valor en nombres i tasques, oblidant la màgia que primer els va ensenyar a preguntar-se.

És el dolor de la solitud que persisteix fins i tot en les multituds més grans, la dissonància d'una connexió humana perduda a un ritme implacable. És la freda eficàcia dels sistemes que s'enfronten a la fràgil bellesa de la vida, aplanant la seva complexitat en transaccions estèrils. De vegades, em pregunto si hem oblidat com escoltar-nos: els uns als altres, la terra, els arbres i el vent que una vegada xiuxiuejaven veritats que instintivament sabíem de memòria.

I tanmateix, l'esperança s'aixeca, tan silenciosa i persistent com la marea. Es desenvolupa en els actes més senzills: un somriure compartit amb un desconegut, una mà estesa amb amabilitat. Viu amb el coratge d'aquells que fan una pausa, que opten per escoltar no només la seva veu interior sinó també les necessitats tàcites dels altres. L'abast incansable de l'oceà cap a la riba em recorda: la persistència és la seva pròpia poesia, una promesa que el canvi sempre és possible. Veig esperança en les llavors plantades en un sòl improbable, en actes de devoció que converteixen la desesperació en quelcom sagrat. És en la resiliència de l'esperit humà, que s'aixeca una vegada i una altra, gosant creure en un món millor. Sobretot, veig esperança en la consciència creixent que l'amor, suau, constant i sense disculpes, pot transformar els sistemes i les històries que deixem enrere.

Per a mi, el camí cap a veritats més profundes no va ser un sol moment de claredat, sinó un empenta silenciosa i recurrent. Era un patró teixit a la trama de la meva vida: una sensació que el ritme del món era una mica inusual, una nota que faltava a la simfonia de l'existència. Aquests moments sovint venien sense voler, en la quietud entre paraules, en preguntes que es perduraven molt després que les converses s'acabessin. Recordo estar sota un gran cel nocturn, no meravellat davant les estrelles, sinó pel silenci que les mantenia. Aquell silenci se sentia viu, convidant-me a fer preguntes per a les quals encara no tenia paraules.

Per què som aquí?

Què vol dir viure de veritat?

Com portem el sagrat a l'ordinari?

No va ser una gran epifania la que va obrir la porta, sinó un desenrotllament suau. Les veritats del món no em van ser lliurades senceres; es van revelar en fragments, a través d'experiències, persones i l'atracció silenciosa d'alguna cosa més gran. Aquesta recerca de significat no es tracta de trobar respostes sinó d'aprendre a seure amb les preguntes, deixar que em guiin com constel·lacions en una nit ennuvolada.

La pregunta que ara tinc a prop és aquesta: Com puc servir a través del meu ésser? No es tracta de grans gestos o actes extraordinaris, sinó del poder silenciós de la presència. El servei, he après, és tant sobre com ens presentem al món com sobre el que fem. És en la manera com saludem a un desconegut, mantenim espai per a la història d'algú o donem gratitud a allò mundà.

Com a poeta de cor, sovint em pregunto si les meves paraules, la meva manera de veure, podrien teixir-se en els moments quotidians. I si la poesia no visqué només en versos sinó en converses, gestos i les més petites interaccions? Podria, amb la meva presència, aportar un toc de meravella a l'ordinari, una espurna que fa que la vida se senti una mica més viva?

I, per tant, aguanto aquesta pregunta com una llanterna, deixant-la il·luminar el meu camí: Com puc portar la poesia de la vida al mundà, no per escapar-ne, sinó per animar-la? Com puc servir no intentant canviar el món sinó sent una presència que convida el món a sentir-se una mica més complet?

Servir és inclinar-se al món
tal com és,
no amb respostes,
però amb una obertura
que convida els altres a suavitzar,
confiar en la simfonia tranquil·la
de viure junts.

Aquesta és la feina-
per deixar les petites ondulacions del teu ésser
tocar la immensitat dels seus,
i trobar que n'hi havia prou.