L'obra De l'amor és Estimar

El meu temps a la Terra m'ha portat a creure en dos instruments poderosos que converteixen l'experiència en amor: abraçar i escoltar. Perquè cada vegada que he abraçat o m'han abraçat, cada vegada que he escoltat o m'han escoltat, l'experiència crema com la llenya en aquest foc etern i em trobo en presència d'amor. Això sempre ha estat així. Considereu aquestes dues antigues creences que porten la saviesa i el repte d'abraçar i escoltar.

La primera és la idea ancestral que quan acostes una closca a l'orella, pots sentir l'oceà. Sempre sembla que funciona. L'escrutini de la medicina ha revelat que quan acostes aquesta closca a l'orella, en realitat sents les teves pròpies pulsacions, l'oceà de la teva sang que es reprodueix cap a tu. Tot i això, aquest fet no disminueix aquest misteri. Només l'augmenta. Perquè acostar una closca a l'orella ens ensenya a escoltar el Tot a través de la part i a trobar l'Univers dins nostre. Ens ensenya que quan ens atrevim a acostar un altre ésser, com una closca, a l'orella, sentim tant el misteri de tota la vida com l'oceà de la nostra pròpia sang.

Sorprenentment, cada ésser té la història de l'Univers codificada dins seu. Cada ànima és una closca modelada pels corrents de les profunditats. Fins i tot físicament, l'oïda interna —aquesta delicada font d'equilibri— té forma de petxina de conquilla. I així, tot allò que retenim i escoltem ens mostrarà on viu al món i en nosaltres.

Això ens porta a la segona creença: la tradició popular que si un cavall es trenca una pota, s'ha de sacrificar. He descobert que això no és cert. Oh, és cert que passa. Els criadors disparen als cavalls amb les potes trencades com si no hi hagués res a fer. Però ara sé que ho fan per ells mateixos, sense voler cuidar d'un cavall que no pot córrer.

D'aquesta manera, les persones temoroses i egoistes tallen el cordó amb aquells que estan trencats, sense voler seure amb un amic que no pot trobar el demà, sense voler ser carregats amb algú que els freni, sense voler afrontar el que està trencat en ells mateixos. En això rau el repte de la compassió. Perquè quan ens atrevim a abraçar aquells que estan obligats a aterrar, quan ens atrevim a abraçar-los a prop, la veritat d'abraçar i escoltar canta i ens transporta la saviesa dels ossos trencats i de com les coses es curen.

Aquestes són valentia silenciosa que tots necessitem. El coratge d'esperar i observar amb tot el que som. El coratge d'admetre que no estem sols. El coratge d'abraçar-nos els uns als altres a prop de l'orella del nostre cor. I el coratge de cuidar les coses que estan trencades.

El terreny de pràctica per a aquestes valentias són sempre les petites coses que tenim a mà. D'alguna manera, a través de la pràctica de fer petites coses amb gran amor, com diu la Mare Teresa, aprenem a ser valents. En veritat, l'obra de l'amor és atendre completament les petites coses. Aquesta atenció obre el misteri. Per la generositat de la nostra més petita atenció, entrem a l'oceà d'amor que ens porta a tots.

Simplement i profundament, l'obra de l'amor és estimar. Perquè en aquest acte, l'Univers cobra vida. Aquesta vitalitat és l'espai que s'obre entre nosaltres, com diu Martin Buber, quan dos s'inclinen i es toquen de manera veritable.

Mark Nepo de "El risc exquisit: atrevir-se a viure una vida autèntica"