Un cop al mes em trobo amb una persona que irradia una llum interior. Aquestes persones poden estar en qualsevol àmbit de la vida. Semblen profundament bons. Escolten bé. Et fan sentir divertit i valorat. Sovint els agafes cuidant d'altres persones i mentre ho fan, el seu riure és musical i els seus maneres estan impregnades d'agraïment. No estan pensant en la feina meravellosa que estan fent. No pensen gens en ells mateixos.
Quan conec una persona així, m'alegra tot el dia. Però confesso que sovint tinc un pensament més trist: se m'ocorre que he aconseguit un nivell d'èxit professional decent, però no ho he aconseguit. No he aconseguit aquesta generositat d'esperit, ni aquesta profunditat de caràcter.
Fa uns anys em vaig adonar que volia ser una mica més com aquella gent. Em vaig adonar que si volia fer-ho hauria de treballar més per salvar la meva pròpia ànima. Hauria de tenir el tipus d'aventures morals que produeixen aquest tipus de bondat. Hauria de ser millor per equilibrar la meva vida.
Se'm va ocórrer que hi havia dos conjunts de virtuts, les virtuts del currículum i les virtuts de l'elogi. Les virtuts del currículum són les habilitats que aporteu al mercat. Les virtuts de l'elogi són les de les quals es parla al vostre funeral, tant si vau ser amable, valent, honest o fidel. Vas ser capaç d'un amor profund?
Tots sabem que les virtuts de l'elogi són més importants que les del currículum. Però la nostra cultura i els nostres sistemes educatius dediquen més temps a ensenyar les habilitats i estratègies que necessiteu per a l'èxit professional que les qualitats que necessiteu per irradiar aquest tipus de llum interior. Molts de nosaltres tenim més clar com construir una carrera externa que com construir un caràcter interior.
Però si vius per assoliments externs, els anys passen i les parts més profundes de tu queden sense explorar i desestructurar. Et falta un vocabulari moral. És fàcil caure en una mediocritat moral autosatisfeta. Et classifiques en una corba de perdó. T'imagines que, mentre evidentment no facis mal a ningú i sembla que a la gent t'agradi, has d'estar bé, però vius amb un avorriment inconscient, separat del sentit més profund de la vida i de les més altes alegries morals. A poc a poc, s'obre una bretxa humiliant entre el teu jo real i el teu jo desitjat, entre tu i aquelles ànimes incandescents que de vegades coneixes.
COMMUNITY REFLECTIONS
SHARE YOUR REFLECTION
2 PAST RESPONSES
David Brooks ought to forgive himself. The kind of radiant people he justifiably admires are exceptional people, like Einstein, Gretzky, Mozart, or Shakespeare, in their respective fields.
The quality he wishes he had, like every human quality, is governed by the normal curve. Some people will be very deficient, some people will be greatly gifted, and most will be, plus or minus, clustered around the average.
The fact that he (and I) can see the pinnacles of radiant goodness, and appreciate it, means he is already above average in this quality. But very few people will ever achieve that, like very few can score 90 goals in an NHL season or write the next Hamlet.
Normal people, those close to the average on the normal curve, can only do the best they can. We ought to also admire those who, through effort, do a little better than their natural limitation.
Thank you!
This concept should be the starting point for where we change our educational system. The old "It's nice to be important but more important to be nice" If children learn that first, they will be important and they will be successful.