Pastís De plàtan I Total Pain: què Em Va Ensenyar Londres Sobre Ser humà

Reflexions sobre la comunicació, la compassió i l'atenció silenciosa des de Kerala fins al Regne Unit.

-------

Una tarda a Walthamstow

Una tarda a Walthamstow, on m'estava allotjant amb un amic, vaig entrar en un petit supermercat local i vaig saludar el botiguer. Es deia Fawad. En qüestió de minuts, estàvem immersos en una conversa: era d'un país no gaire llunyà del meu, un país marcat per dècades de conflicte i resiliència. Fawad va parlar de casa, de quant havia canviat. Em va dir que la delinqüència havia disminuït tant que els venedors ara podien deixar els carrets sense vigilància a la nit. "Els trobaràs intactes l'endemà al matí", va dir amb un orgull tranquil.

Però també va parlar dels canvis difícils: com les noies ja no tenien permís per anar a l'escola, com la vida quotidiana s'havia reduït amb les restriccions creixents. Vam parlar obertament, amb afecte, de persona a persona.

Més tard, quan vaig compartir aquesta trobada amb uns amics locals, em van advertir amablement: "Aquí les coses no funcionen així. El Regne Unit és un lloc molt privat. No pots parlar així amb desconeguts, no és apropiat".

Em va sorprendre. Em vaig equivocar en participar en aquest tipus d'intercanvi humà? L'obertura es considera ara intrusiva?

Un pastís de plàtan i una rèplica suau

L'endemà al matí, però, va passar una cosa bonica. El veí britànic del meu amic —un amable cavaller blanc— va trucar a la porta amb un pastís de plàtan calent que la seva dona acabava de fer. No només va portar el pastís, sinó que es va quedar a parlar. Vam parlar de tot i de res, i em va semblar natural. Vaig pensar: potser no es tracta de "britànicitat" o "indianitat".

Potser la bondat no té cap etiqueta nacional. Potser la compassió, com la conversa, només necessita una escletxa d'obertura per fluir.

Brighton: Dos pisos, dues càrregues, sense paraules

Més tard a Brighton, vaig allotjar-me amb una altra amiga, una mediadora voluntària de l'ajuntament. Aquella setmana havia assistit a una reunió de resolució de conflictes entre dues veïnes que vivien en pisos socials: una al pis de dalt i l'altra al pis de baix.

A dalt hi vivia una dona que cuidava a temps complet de la seva mare malalta i postrada al llit. A baix hi vivia una mare d'un nen autista que sovint cridava i plorava fort. El soroll molestava tant la dona de dalt que s'havia trucat a la policia i als serveis socials diverses vegades.

A la reunió, la meva amiga va dir: «Només vaig fer que escoltar». Va deixar parlar les dues dones. Va sentir el seu esgotament, el seu dolor, les seves pors. «Hi havia llàgrimes», em va dir, «però alguna cosa va canviar». El que em va sorprendre va ser això: aquestes dones vivien a pocs metres de distància. Totes dues eren cuidadores. Totes dues estaven desbordades. Però mai no havien parlat entre elles. Ni una sola vegada. Imagineu-vos si, en comptes d'agreujar el problema, haguessin compartit una conversa. Una tassa de te. Una llàgrima. Una paraula de comprensió.

Compassió més enllà de l'atenció clínica

Aquests moments em van fer reflexionar de nou sobre per què vaig venir a Londres en primer lloc. Havia parlat a St. Christopher's sobre el "dolor total", un concepte que engloba no només el malestar físic, sinó també les capes emocionals, socials i espirituals del sofriment.

A Kerala, hem adaptat aquest model perquè sigui liderat per la comunitat i culturalment sensible. Però el que ara m'adono és que el dolor total no es limita als que estan morint. És a tot arreu.

En la dona esgotada de les cures.

En la mare incapaç de silenciar el malestar del seu fill.

En l'home que és a quilòmetres de casa, portant una silenciosa nostàlgia pel país que va deixar enrere.

En aquells que volen parlar però no saben com, i en aquells que tenen por d'escoltar.

El risc de perdre les orelles

Vivim en un món on sovint es celebra l'individualisme i la privadesa, tot i que molt important, de vegades pot convertir-se en una barrera en lloc d'una frontera.

Per descomptat, la solitud no sempre és una pena; per a alguns, estar sols és una elecció, fins i tot un santuari. La solitud, al cap i a la fi, és profundament personal: allò que per a un sembla aïllant pot semblar tranquil·litzador per a un altre.

Però em preocupa que si la compassió només s'ensenya en entorns clínics —o només s'associa amb el final de la vida—, correm el risc de perdre-la on més es necessita: en els ritmes ordinaris de la vida quotidiana.

Si no ensenyem als nens a escoltar, a contenir els sentiments dels altres, a afrontar la incomoditat, podríem criar una generació que sàpiga com funcionar, però no com sentir.

En essència, som criatures socials, no només dissenyades per sobreviure, sinó per coexistir. I la coexistència requereix més que presència. Exigeix ​​que ens fixem en el dolor dels altres.

Una reflexió final

El que va començar com un viatge professional es va convertir, per a mi, en una sèrie de lliçons profundament personals.

Vaig venir a Londres per parlar sobre sistemes d'atenció, sobre models pal·liatius. Però el que em porto de tornada és quelcom més senzill: una conversa amb un botiguer, un tros de pastís de plàtan, el silenci entre dos veïns que lluiten contra la malaltia.

Aquests no són moments extraordinaris. Però potser la compassió mai ho és. No es tracta de grans gestos. Es tracta de guardar espai: per a històries, per a dolors, per als altres.

Això també són cures pal·liatives. I crec que són les cures que més necessita el món ara mateix.