[música: "Twinkle" de Victor Malloy]
SRA. TIPPETT: Podeu tornar a escoltar i compartir aquesta conversa amb Pico Iyer a través del nostre lloc web, onbeing.org.
Sóc la Krista Tippett. On Being continua en un moment.
[música: "Twinkle" de Victor Malloy]
SRA. TIPPETT: Sóc la Krista Tippett i aquí teniu On Being. Avui exploraré "l'art de la quietud" amb l'assagista, novel·lista i escriptor de viatges Pico Iyer. Va començar la seva carrera com a periodista a la revista Time. Ara viu en una casa modesta, tranquil·la i gairebé lliure de tecnologia al Japó. Ha escrit molts llibres i encara apareix sovint a les pàgines de publicacions com The New York Times i Harpers. Però també es retira moltes vegades cada any a una ermita benedictina a Big Sur, Califòrnia. És un dels nostres traductors més eloqüents del redescobriment de la vida interior per part de la gent del segle XXI.
SRA. TIPPETT: Saps, una cosa interessant que has dit sobre viure al Japó, de fet, és que t'ha fet conscient del temps d'una manera nova. De tant en tant, vull tornar enrere perquè, no és veritat... així que als teus 20 anys vas deixar la teva vida tan reeixida i emocionant a Nova York, i... crec que vas marxar a viure durant un any a un temple a Kyoto, però al final no t'hi vas quedar ni un any. És correcte?
SR. IYER: Exactament. [riu] M'hi vaig quedar una setmana, i llavors vaig descobrir que un temple a Kyoto és molt diferent del que m'havia imaginat al centre de Manhattan. Però sí que em vaig mudar a una habitació individual als carrers secundaris de Kyoto sense ni tan sols lavabo, telèfon ni llit.
SRTA. TIPPETT: Ah, d'acord. Molt bé, doncs. Està absolta. [riu] Però vostè ha escrit això... així que digui'm què ha après sobre el temps, i potser això encara és cert, perquè va passar la major part de la seva vida al Japó. Estic molt intrigada perquè crec que el temps és un concepte tan fascinant, i té tota aquesta ressonància tant en la ciència com en el misticisme i... en fi. Així doncs...
SR. IYER: Sí. I crec que tots coneixem aquesta sensació. Cada cop tenim més dispositius que ens estalvien temps, però cada cop menys temps, ens sembla.
SRA. TIPPETT: Sí.
SR. IYER: I crec que quan era petit, la sensació de luxe tenia a veure amb molt d'espai, potser tenir una casa gran o un cotxe enorme. Ara crec que el luxe té a veure amb tenir molt de temps. El luxe definitiu ara podria ser només un espai en blanc al calendari.
SRA. TIPPETT: Molt cert. Molt cert.
SR. IYER: I curiosament, això és el que anhelem, crec, molts de nosaltres. Així que quan em vaig mudar de Nova York al Japó rural, després del meu any a Kyoto, bàsicament em vaig mudar a un apartament de dues habitacions, que és on encara visc amb la meva dona i, formalment, els nostres dos fills. I no tenim cotxe, ni bicicleta, ni televisor. Puc entendre que és molt senzill, però és molt luxós.
I una de les raons és que quan em desperto, sembla com si tot el dia s'estenés davant meu com un prat enorme, una sensació que mai vaig tenir quan era a la ciutat animada de Nova York. I puc passar cinc hores al meu escriptori. I després puc fer una passejada. I després puc passar una hora llegint un llibre que, mentre llegeixo, puc sentir-me, diria jo, més profund i més atent i amb més matisos. És com una conversa meravellosa. Aleshores tinc l'oportunitat de fer una altra passejada pel barri, i ocupar-me dels meus correus electrònics i mantenir a ratlla els meus caps, i després anar a jugar a ping-pong, i després passar el vespre amb la meva dona. I sembla com si el dia tingués mil hores, i això és exactament el que tendeixo a no experimentar ni sentir quan sóc, per exemple, avui a Los Angeles i em trasllado d'un lloc a un altre. I suposo que és un compromís. Així que vaig renunciar a la seguretat financera i vaig renunciar a les emocions de la gran ciutat. Però vaig pensar que valia la pena per tenir dues coses, llibertat i temps. I el luxe més gran que gaudeixo quan sóc al Japó és que, tan bon punt hi arribo, em trec el rellotge i sento que no me'l tornaré a posar mai més. I aviat puc començar a saber l'hora per com la llum es reflecteix en les nostres parets a la sortida del sol i quan cau la foscor, i suposo que torno a una vida humana més essencial.
SRA. TIPPETT: I això té a veure amb la vida que vostè ha creat més que no pas amb alguna cosa relacionada amb la cultura japonesa, oi?
SR. IYER: Ho és, però és clar, quan vaig marxar de Nova York, podia haver anat a qualsevol lloc. I com a escriptor, tinc sort. Podia fer la meva feina a qualsevol lloc. I crec que una de les raons per les quals vaig anar al Japó —es remunta al que preguntaves sobre els instituts d'escepticisme superior— és que la meva educació m'havia ensenyat força bé a parlar, però no crec que m'hagués ensenyat a escoltar. I les meves escoles m'havien ensenyat força bé a impulsar-me cap endavant al món, però mai no em van ensenyar a esborrar-me. I les virtuts de quan vaig arribar al Japó, descobrir que era essencialment un analfabet. No puc llegir —no puc— fins avui, no puc llegir ni escriure japonès. I estic a mercè de les coses que m'envolten. No puc tenir la il·lusió que estic al capdavant de les coses. El Japó era un lloc del qual tenia molt per aprendre, i encara ho estic aprenent.
SRA. TIPPETT: Ha parlat que estem redescobrint —m'encanta aquesta frase— la «urgència d'alentir el ritme». Això és meravellós.
SR. IYER: Gràcies. Bé, crec que tots ens sentim marejats.
SRA. TIPPETT: Sí.
SR. IYER: Hem pujat a aquesta muntanya russa accelerada a la qual mai no hem demanat pujar, i no sabem com baixar-ne. I crec que el meu pressentiment més agut és que els nostres dispositius no desapareixeran, ni tampoc voldríem que ho fessin. Han fet que les nostres vides siguin molt més brillants, saludables i llargues. Però és una aposta segura que només s'acceleraran i proliferaran. I realment haurem de prendre mesures d'emergència només per mantenir-nos en proporció i en equilibri.
I de vegades penso que viatjar és com aconsegueixo la meva emoció i estimulació, però la quietud és com em mantinc sa. Sabeu, Pascal, meravellosament, al segle XVII va dir que el nostre problema és la distracció, però intentem distreure'ns de les distraccions. Així que empitjorem encara més en aquest cercle viciós. Així que l'única cura per a la distracció és l'atenció. I vaig al meu monestir i vaig al Japó perquè són catedrals d'atenció. I són llocs on la gent està molt atenta i on gent com jo pot intentar aprendre a prestar atenció.
SRTA. TIPPETT: Saps, i no he pogut evitar preguntar-me mentre et llegeixo i llegeixo sobre la vida que has creat, realment has triat una simplicitat que... crec que fins i tot fas servir la paraula "luxós". I parles d'estar amb Leonard Cohen i ell fa servir la paraula "luxós", així que... saps, i en un contrast tan gran amb tu als 29 anys, vivint el somni americà. Però també, no he pogut evitar preguntar-me quant del que has pogut triar i crear també té a veure amb la saviesa que sorgeix amb envellir, amb l'edat, aquesta quietud es torna més natural i més agradable d'alguna manera, crec, inherentment. No estic segura que tothom s'hi inclini. De fet, sé que no ho fan.
Però vull dir, recentment llegia que hi ha un nou estudi sobre això: com a persones, quan som joves, estem programats per trobar emoció i satisfacció en la novetat. I que a mesura que envellim, trobem més naturalment emoció i satisfacció en allò que és ordinari, en patrons i hàbits i en els contorns quotidians de les nostres vides. I, saps, m'ajuda a pensar per què la saviesa arriba amb l'edat, per què un ancià es converteix en un ancià perquè el que es torna més natural és arribar a les perspectives més profundes de les tradicions espirituals.
SR. IYER: Sí. Ahir li deia a algú que, en algun moment... crec que només sóc un parell d'anys més gran que vostè. Em vaig adonar que estava obtenint molta més satisfacció visitant els meus vells amics que buscant-ne de nous. I rellegint els llibres que sempre m'han agradat, cada vegada, em proporcionava coses noves en lloc d'intentar trobar el darrer bon llibre. I revisitant els llocs amb els quals tinc una relació de més de 30 o 50 anys, i a l'instant no has de donar explicacions. I estàs prescindint de l'emoció de la novetat, però estàs en una trobada molt més profunda i íntima. I tens raó, que aviat això esdevé molt més sostenible que simplement obtenir allò nou. I, per descomptat, com més gran et fas, més difícil és enfrontar-se a alguna cosa nova, i és per això, probablement, que el temps s'accelera, i sembla que els anys passin volant com les pàgines del calendari d'una d'aquelles pel·lícules antigues.
SRA. TIPPETT: Sí.
SR. IYER: Crec que l'altra cosa que suposo que vaig aprendre de Leonard Cohen va ser que, quan el vaig conèixer, vivia com a monjo durant cinc anys a les fredes i fosques muntanyes darrere de Los Angeles, i deia, com heu esmentat, que estar assegut quiet, cuidant els altres i fregant els terres era una gran excitació voluptuosa de la vida.
SRTA. TIPPETT: Sí, sí.
SR. IYER: Tot i que havia gaudit de tots els plaers del món. Però la segona part d'aquest procés, que potser és encara més important, és, de nou, que va tornar al món. I ha fet gires pel món als seus 70 anys durant sis anys i s'ha convertit en un dels músics més populars del planeta. I crec que la raó per la qual es va fer popular va ser perquè la gent podia dir que baixava de la muntanya, en certa manera.
SRTA. TIPPETT: Correcte.
SR. IYER: En altres paraules, ell aportava saviesa, profunditat i altruisme a l'escenari del concert just on no ho veiem habitualment. I crec que, fins i tot si no ho podien articular, la gent sentia que rebien d'ell alguna cosa de la quietud i la contundència del monestir, no només una altra mena d'agenda o algú que intentava vendre alguna cosa.
[música: "Cyclone" de MONO]
SRA. TIPPETT: Sóc la Krista Tippett i això és Sobre l'ésser. Avui exploraré "l'art de la quietud" amb l'escriptor Pico Iyer.
[música: "Cyclone" de MONO]
SRA. TIPPETT: Estem arribant al final, però vull preguntar-li sobre el misticisme. I vull llegir una cosa que va escriure, que m'ha intrigat: "El misticisme, per a mi, és allò que destaca en el temps i més enllà de les circumstàncies. Llegeix un discurs zen del segle XIII, agafa Sant Joan de la Creu i escolta l'últim àlbum de Leonard Cohen, i a l'instant et trobes al mateix lloc. El misticisme és gairebé la veritat immutable entre bastidors que hi ha darrere de totes les superfícies canviants i els canvis del món".
SR. IYER: Déu meu, de fet m'agrada això. [riu] Encara m'ho crec.
SRA. TIPPETT: [riu] Continuï, continuï.
SR. IYER: No, si us plau.
SRA. TIPPETT: Bé, jo només estava... té el misticisme un paper diferent o un paper nou o un paper expansiu en un món globalitzat, en el món del segle XXI?
SR. IYER: Crec que en un món accelerat, ho fa perquè crec que necessitem, més que mai, arrelar-nos en allò que està fora del temps i és més gran que nosaltres i no està contingut en l'última actualització de la CNN. I és meravellós saber què va passar fa dos segons als Grammys o, fins i tot més important, a l'Iraq, però no podem començar a entendre-ho si no tinguem un llenç més gran i espaiós on posar-ho. I crec que, en aquest sentit, és divertit quan llegeixes aquesta descripció del misticisme, sona exactament com la meva descripció de la meva ermita.
SRTA. TIPPETT: Sí, clar.
SR. IYER: I crec que probablement els estava fent servir com a termes gairebé intercanviables. Però si el misticisme és una paraula per a aquell lloc on som més profunds i savis que nosaltres mateixos, o si més no podem escoltar alguna cosa dins nostre, sembla molt més gran del que som. Certament ho necessitem més que mai perquè m'imagino que al segle XIX, per exemple, quan hi ha moltes menys diversions òbvies, potser és una noció romàntica, però m'imagino que la gent pot escoltar la millor part de si mateixa una mica més sovint.
És difícil d'escoltar en el clamor del contemporani, i noto que la gent cada cop més parla de travessar el soroll. I això és el que realment hem de fer. I suposo que el misticisme és una manera de travessar la cacofonia del moment i recordar-nos què és real, i després recordar-nos com respondre al real i fer-li justícia. I crec que això és... potser això parla de l'altra part de la teva pregunta, que és que la bellesa del misticisme és que és un lloc on les distincions es dissolen i on no hi ha tu i jo, no hi ha orient i occident, no hi ha vell ni nou. Som en el lloc més enllà dels dualismes i més enllà dels trucs de la ment, realment, per tornar al teu punt sobre ser un intel·lectual. Som en aquest espai on no estem fora del món fent judicis i distincions. Som en alguna veritat que ni tan sols hem de nomenar, però és el lloc on convergeixen totes aquestes grans tradicions.
Així doncs, si Rumi, Joan de la Creu, Meister Eckhart i Dōgen, el gran mestre zen, parlessin, cadascun podria parlar en l'idioma i en el marc de la seva tradició particular, però del que estarien parlant és d'alguna cosa que cadascun d'ells reconeixeria com la seva realitat més íntima.
SRA. TIPPETT: I cap de les seves paraules arribaria prou lluny. Oi?
SR. IYER: No, exactament. Exactament. El misticisme és el lloc on s'esgoten totes les paraules, les explicacions.
SRTA. TIPPETT: Sí. Mai... poques vegades et veig parlant de Déu, i realment sento que el que acabes de dir és molt eloqüent, i, certament, Déu és una d'aquelles realitats que només podem assenyalar amb paraules. No ho sé. Tens alguna sensació de Déu, o és aquest llenguatge el que evites, o és simplement que no l'he vist?
SR. IYER: No, té raó. És un llenguatge que evito. I recordo que, de petit, sempre que veia alguna cosa en majúscules, alguna cosa dins meu retrocedia. Però, curiosament, algú fa dues setmanes, de sobte, del no-res, em va preguntar: "Què és Déu?". I vaig dir: "Realitat". I crec que això té moltes ramificacions. Però normalment, el que deia és que... sens dubte utilitzaria la paraula el diví com vostè i jo hem utilitzat abans en aquesta discussió, i crec que tots tenim alguna cosa immutable i vasta i completament insondable dins nostre. I estic molt content si un cristià anomena això Déu, i si un musulmà anomena això Al·là, i si un budista anomena això realitat o alguna altra cosa. De nou, no crec que els noms importin tant, però la veritat és molt, molt important. I crec que aquesta és la veritat fonamental que no ens podem permetre perdre de vista.
I crec que, quan abans parlaves de la meva recerca de llocs i persones espirituals, suposo que és perquè, des de molt jove, em vaig adonar que jo mateix no tenia una religió fixa, que la gent que sí que tenia un compromís religiós semblava actuar amb tanta amabilitat, tant altruisme i tanta claredat, que vaig pensar que aquestes eren persones de les quals volia aprendre. I crec que el que estava aprenent d'ells era que escoltaven Déu i, encara més important, de vegades, obeïen Déu i obeïen Déu quan Déu els demanava coses impossibles. Però tot i així, sabien que allà era on residia el seu compromís. I per tant, no puc ni començar a dir quanta apreciació i admiració sento per aquells que han fet de Déu el centre de les seves vides, o en el cas del Dalai Lama, podria dir que la realitat és el centre de la seva vida, però és una variació del mateix.
SRA. TIPPETT: Així doncs, vostè porta una vida molt senzilla, però escriu llibres que la gent llegeix. I un parell de vegades en els darrers anys, ha publicat articles al The New York Times, i n'hi ha un que va escriure fa un parell d'anys, potser mentre escrivia el seu llibre sobre la quietud. Es deia "L'alegria de la quietud"? És correcte?
SR. IYER: Sí, sí.
SRA. TIPPETT: «L'alegria de la tranquil·litat?» I només vull... vostè va acabar amb... vostè era al seu monestir, el monestir on... la seva llar secreta, com vostè diu, a Califòrnia, crec. I vostè va parlar de... passejar, parlar amb algú que treballa a l'MTV, porta els seus fills petits allà, així que els està introduint a l'alegria de la tranquil·litat. I vostè té una frase que simplement se m'ha quedat gravada al final: «El nen del demà», va escriure, «El nen del demà, em vaig adonar, potser en realitat està per davant nostre pel que fa a sentir no el que és nou, sinó el que és essencial». Només volia llegir-ho de nou. És molt bonic.
SR. IYER: Gràcies. Bé, gràcies per aquest elogi tan important. El motiu pel qual vaig acabar l'article amb aquesta frase va ser... és clar, havia començat l'article descrivint com anava a una conferència a Singapur amb el títol "Màrqueting per al nen del demà".
SRTA. TIPPETT: Sí, sí.
SR. IYER: Així doncs, aquesta pau realment es mou del profà al sagrat, o es mou del cor del món, on el nen del demà es veu en la mateixa frase que el màrqueting, al que realment donarà suport al nen del demà, que està lluny del mercat i és quelcom més semblant a la quietud. I de fet, meravellosament, vaig tenir una editora del New York Times que em llançava aquestes coses i que també em va encarregar el llibre TED fa un parell d'anys. Així que, de sobte, tot i que no ens havíem conegut mai, em va dir: "Per què no escrius un article sobre el silenci?", i després va dir: "Per què no escrius un article sobre l'ansietat?" i "Per què no escrius un article sobre el sofriment?". I em va alegrar molt tenir l'oportunitat de parlar d'aquestes coses. I com has dit, em va sorprendre gratament que el New York Times volgués destacar-les al diari com a correcció del moment.
SRA. TIPPETT: Vull fer-li aquesta gran pregunta. A mesura que ha viscut aquesta vida que ha viscut, com ha evolucionat el seu sentit d'aquesta gran pregunta que anima, que hi ha darrere de les nostres tradicions espirituals, però també d'aquesta pregunta humana universal: què significa ser humà?
SR. IYER: Crec que ser humà realment significa estar connectat. I sóc una ànima força solitària, i he parlat molt sobre la quietud i el silenci. Però crec que només són estacions de pas, són llocs de recàrrega de combustible. És curiós, quan anem a un aeroport, avui dia, hi ha tantes estacions de recàrrega per a dispositius i molt poques per a la nostra ànima.
SRTA. TIPPETT: Correcte. [riu] De sobte. De sobte hi ha totes aquestes estacions de recàrrega.
SR. IYER: De sobte. I ràpidament ens adonem que, de fet, només quan recarreguem l'ànima podem fer un millor ús dels nostres dispositius. Part de la meva preocupació per l'era digital és que la bellesa d'això és que podem contactar amb persones dels racons més remots de la terra. El repte és que de vegades perdem el contacte amb nosaltres mateixos, especialment amb el nostre jo més profund. I llavors ens sentim més temptats a definir-nos en termes del que no importa i del que no durarà gaire, ja sigui el nostre aspecte, les nostres finances o el nostre currículum. I no crec que ningú s'enriqueixi si es defineix en aquests termes. Així que crec que ser humà és intentar trobar la millor part de tu mateix que, de fet, està més enllà de tu mateix, molt més savi que tu mateix, i tenir-la per compartir amb tothom qui estimes.
[música: "Dilate" de Wes Swing]
SRA. TIPPETT: Pico Iyer ha escrit més d'una dotzena de llibres, entre els quals The Global Soul: Jet Lag, Shopping Malls, and the Search for Home i The Open Road: The Global Journey of the Fourteenth Dalai Lama. Més recentment, ha escrit The Art of Stillness: Adventures in Going Nowhere.
[música: "Dilate" de Wes Swing]
SRA. TIPPETT: Podeu tornar a escoltar i compartir aquest episodi a onbeing.org. Allà també us podeu subscriure al nostre butlletí setmanal per correu electrònic. Des d'Omid Safi sobre "La malaltia d'estar ocupat" fins a Courtney Martin sobre "L'art espiritual de dir que no", cada setmana un nou descobriment sobre la immensitat de les nostres vides. Per subscriure-us, només cal que feu clic a "butlletí" a qualsevol pàgina d'onbeing.org.
[música: "Akiko" de guitarra]
SRA. TIPPETT: A On Being hi ha Trent Gilliss, Chris Heagle, Lily Percy, Mariah Helgeson, Nicki Oster i Michelle Keeley. Aquesta setmana ens acomiadem càlidament de la nostra becària, Selena Carlson, que trobarem a faltar. I un agraïment especial aquesta setmana a Zack Rose.
[música: "Akiko" de guitarra]
SRA. TIPPETT: Els nostres principals socis finançadors són: la Fundació Ford, que treballa amb visionaris a la primera línia del canvi social a tot el món a Fordfoundation.org.
L'Institut Fetzer, fomentant la consciència del poder de l'amor i el perdó per transformar el nostre món. Els trobareu a Fetzer.org.
Fundació Kalliopeia, contribuint a organitzacions que incorporen la reverència, la reciprocitat i la resiliència en el teixit de la vida moderna.
I la Fundació Osprey, un catalitzador per a vides empoderades, saludables i plenes.
El nostre patrocinador corporatiu és Mutual of America. Des del 1945, els nord-americans han recorregut a Mutual of America per ajudar-los a planificar la seva jubilació i assolir els seus objectius financers a llarg termini. Mutual of America es compromet a proporcionar productes i serveis de qualitat per ajudar-vos a construir i preservar actius per a un futur financerament segur.
COMMUNITY REFLECTIONS
SHARE YOUR REFLECTION